La sala dels miralls

Les saps prou bé les nits 
maridades de música i fum;
les saps prou lluny,
però recules, hi tornes, 
ni que sigui des de l’anar i venir de la memòria.

El cendrer s’omple de nou
i malgrat que ja no fumes,
prems sensual el cigarret contra els llavis.
El tamboret,
extensió de la columna vertebral,
és una crossa perfecta on pèrfida, et recolzes.
Veient-te, ningú podria endevinar
que el castell de les parets daurades
està deshabitat, 
apuntalat per aluminosi. 

Estratègicament cargolades,
les cames busquen comunicar-se,
però avui, qui se t’acosta per demanar-te foc, 
ets tu mateixa.
Te l’ofereixes i l’acceptes.
T’incendies.
Et cremes lentament
com si fossis l’última oportunitat perduda,
l’última partida, l’última copa, l’última certesa. 

Commocionada,
t’amagues de nou dins l'edifici de carn
i tornes a la sala dels miralls mal inclinats,
allà on cadascú veu el que vol veure.