Neodarwinisme

Aquest any ho ha devastat tot,
la supervivència ha traspassat 
els límits del darwinisme:
ni tan sols en l’error, en la mutació
hi ha esperances de perpetuar l’espècie.

Els més adaptats al medi
traspassen les fronteres
amb maletes plenes de resignació
i abrics falsament moderns.
D’aquí un temps, 
els seus fills mestissos,
escriuran versos d’un país que no coneixen
i parlaran de la resistència 
d’uns pares que van marxar a l’exilii.
D’aquesta guerra, però
es preguntaran per què ningú 
en va pagar els plants trencats.

Qui va encendre el primer foc
i quina mandra o impotència
ens va apuntalar amb claus
al sofà de casa o a les terrasses dels bars,
mentre els conductors de les màquines piconadores
seguien arrasant tot allò 
que un dia ens van fer creure nostre. 

Per què no els vau penjar d’un pi? Diran.
Per què no els vau precipitar al vuit
des del primer pis desnonat
i els vau deixar dessagnar-se en un quiròfan desert?

Nosaltres, ja vells i desmembrats,
murmurarem amb certa pena encartonada:
No hauríem d’haver sortit mai del mar.

La sala dels miralls

Les saps prou bé les nits 
maridades de música i fum;
les saps prou lluny,
però recules, hi tornes, 
ni que sigui des de l’anar i venir de la memòria.

El cendrer s’omple de nou
i malgrat que ja no fumes,
prems sensual el cigarret contra els llavis.
El tamboret,
extensió de la columna vertebral,
és una crossa perfecta on pèrfida, et recolzes.
Veient-te, ningú podria endevinar
que el castell de les parets daurades
està deshabitat, 
apuntalat per aluminosi. 

Estratègicament cargolades,
les cames busquen comunicar-se,
però avui, qui se t’acosta per demanar-te foc, 
ets tu mateixa.
Te l’ofereixes i l’acceptes.
T’incendies.
Et cremes lentament
com si fossis l’última oportunitat perduda,
l’última partida, l’última copa, l’última certesa. 

Commocionada,
t’amagues de nou dins l'edifici de carn
i tornes a la sala dels miralls mal inclinats,
allà on cadascú veu el que vol veure. 

De taxis y direcciones equivocadas

Decirle al taxista la dirección equivocada. 

Parar un taxi y subir. Quedarse en silencio unos segundos. Desconectada, perdida, lejos de todo. Sentarse en el asiento trasero de un taxi, pero estar en otra parte; en un lugar indeterminado y sin nombre. No, no es el limbo ni se le parece. Es simplemente otra parte. 
-¿Adónde vamos señorita? 
La pregunta me agarra por la pierna y me trae de vuelta. 
-¿Qué? 
-¿Adónde la llevo? 
A donde vamos pregunta, como si yo lo supiera. El taxi huele raro, ahora me doy cuenta. Intento descubrir, recordar ese olor. Medio anonadada, recién llegada al asiento de atrás, le digo: 
-Subiendo la calle recto hasta el final, después a la derecha. 

Parar un taxi y subir. Decirle al taxista la dirección equivocada. Pagar, abrir la puerta, bajar y ver el mar donde antes había montañas.

Constatar, definitivamente, que de mi vida no sé nada. 

¿No lo oyes?

- ¿Lo oyes?

- ¿El qué?

- ¿No lo oyes?

(Silencio)

- Sí, lo oigo. Oigo una especie de ruido. Parece algo delicado, pequeño, íntimo. ¿Qué es?

- Mi mundo interior que chirría. 

Aún estás aquí

(Foto de Berni Solé - http://cargocollective.com/bernisole/Berni-Sole-Photography)

Te vas

y quedan atrás montañas de recuerdos

que no me caben en las manos.

Ni los ojos aguantan tantas lágrimas,

ni la lengua se calma con tanto silencio.

Lo veo venir

y no me consuela pensar que es ley de vida.

Que tengas los huesos cansados

o que te cueste tragar

no es motivo para despedirnos.

Empiezo a escribir

y me ejercito en el intento de asumirlo.

Me siento en tu butaca vacía, 

invento mi andar por la casa 

deshabitada, 

desierta de ti.

Consuelo a la abuela con abrazos

y empiezo a hablar de ti en pasado.

Te vas,

pero aún no te has ido.

De momento 

ensayo el dolor,

le hablo de ti a la tristeza.

Acostumbro 
poco a poco
el cuerpo a tu ausencia.

TIME OUT

Aquesta setmana sortim al TIME OUT. La periodista Laia Beltran m'ha mimat molt. És un plaer que et fagin entrevistes tan maques com aquesta. Parlem del nou llibre de poemes ("Si uneixes tots els punts" Ed. Galerada) que surt el proper 5 de març. Amb il·lustracions de la Paula Bonet (http://www.paulabonet.com). I també parlem de l'exposició de fotopoesia Materia Fugaz que es pot veure a la galeria Espacio visible ( http://espaciovisible.tumblr.com) fins al proper 15 de març. Amb fotos de Lita Bosch (www.litabosch.com) i poemes meus a partir de les fotos. 


Esta semana salimos en el TIME OUT. La periodista Laia Beltran me ha mimado mucho. Es un placer que te hagan entrevistan tan bonitas como esta. Hablamos del nuevo libro de poemas ("Si uneixes tots els punts" Ed. Galerada) que estará en la librerías el día 5 de marzo. Con ilustraciones de Paula Bonet. (http://www.paulabonet.com). Y también hablamos de la exposición de fotopoesía Materia Fugaz que se puede ver en la galería Espacio Visible ( http://espaciovisible.tumblr.com) hasta el día 15 de marzo. Con fotos de Lita Bosch (www.litabosch.com) y poemas míos escritos a partir de sus fotos.

Historia de un abrigo

Se equivocó tu abrigo

y me vistió sin quererlo.

Por error,

me acariciaban tus manos de los bolsillos,

entralazabas tus dedos con los míos

cuando el frío apretaba.

Para sobrevivir a tanto amor fallido,

lo vendí.

Lo has comprado a precio de ganga

y ahora son tus brazos

los que confusos me abrazan. 

(Pieza de la exposición "Materia Fugaz". Fotos de Lita Bosch y poemas de una servidora. Se puede ver en Espacio Visible de Barcelona hasta el 15 de marzo. C/Trafalgar, 43) 

Los cuerpos-aeropuerto

Hay cuerpos que son

aeropuertos internacionales.

Entra y sale la luz sin pasaporte,

no requiere credenciales.

Ilumina y se marcha.

Desnuda, la piel resiste

expectativas y viajes.


(Pieza de la exposición "Materia Fugaz". Fotos de Lita Bosch y poemas de una servidora. Se puede ver en Espacio Visible de Barcelona hasta el 15 de marzo. C/Trafalgar, 43) 

La intimidad del reverso

La fi del món

Potser la fi del món

no era mentida.

Entren i surten d’oficines,

es fan tranquils el nus de la corbata

i s’afarten en restaurants

com porcs mal alimentats.

Destil·len en el whisky

la dignitat i l’empatia

i de l’amenaça i la por

n’han fet monedes de canvi.

La percep tothom menys ells,

aquesta pudor de ranci i de podrit.

Caminar i respirar

no vol dir viure. 

He vist morts dirigir bancs
i zombies presidir governs.

L'anorac dels anys 90

A les butxaques d’aquell anorac dels anys noranta
hi guardo els dies que sempre feien pujada,
el teu llevar-me tan d’hora 
quan encara no havien posat els carrers
i les finestres esbatanades
perquè el fred ens fes més forts.

L’hivern petrifica el bosc que porto a dins
i torno a posar-me’l, l’anorac dels anys noranta.
Els peus s’enfonsen en la neu
i aquest trineu no és cap joguina;
voraç i posseït, se m’endú muntanya avall
i busca parets i arbres on estavellar-me.

El vintage no és una moda,
és la necessitat de reconvertir en puresa l’angoixa,
de veure nevar per primer cop.
Endur-se dins la bossa grapats de neu verge 
i observar com es fonen amb els anys.

La maniobra de Heimlich

L’hauríem d’haver fet,

el curs de primers auxilis.

Aquesta angoixa que t’ennuega

és com un tros de pollastre 

encallat a mitja tràquea.

L’aire no t’arriba als pulmons

i aviat deixaràs de respirar.

Em mires amb ulls d’això s’acaba

i tal com diu la maniobra,

el meu àngel t’abraça per l’esquena

mentre el dimoni carrega d’insults els punys

i els pressiona amb ràbia 

per sota les costelles.

Si ho escups,

si finalment surt disparat,

farem pollastre al forn

i ens el fotrem per sopar

mentre de fons sona Jacques Brel

i ens diu allò de Ne me quitte pas.