El desgel

"Eran días de lluvia en un invierno propio. 
Ni siquiera las fiestas, 
ni las tardes de sol sobre las calles
llegaban a esconder
la débil soledad de los saludos
sin corazón, la nieve
de los pasos perdidos. "

Luis Garcia Montero

L’hivern amaga sota la neu
les petjades que ens guiaven
les claus d'un pis on viurem
les millors cartes de la baralla
i un sí i un vull i un standby.

Ningú no ens va avisar
que s’havia acabat l’estiu, 
no vam veure les fulles caure
ni encendre’s les xemeneies,
ni vam sentir calfreds als queixals
quan mossegàvem aquest gelat d’amor.

Celebràvem la plenitud, 
la perfecció, les ganes.
Teníem clara la consigna: 
Fixar els ulls en la nineta aliena
per seguir el ritual 
i no patir falta de sexe.
Alçàvem les copes 
i pertorbàvem amb paraules 
els crits dels llops.
Petrificant-nos al mig,
es va gelar de cop 
el llac on ens banyàvem.

Ara la lluna ens endevina
i els mussols ens miren estranyats,
no saben si som dos rocs
o dues formes de viure
darrera un bikini i unes ulleres de sol.
No podem abaixar els braços,
garratibats en un gest i en un somriure
no sentim el fred ni ens queixem.
Condemnats a mirar-nos
en l’etern brindis de dos cossos
fins que arribi el desgel.