La pista deserta
ens veu ensopegar.
Desnucats,
dissimulem somrient;
que ningú s’adoni
que em surt l’os del turmell,
que tens obert l’estomac
i vomites sang a mig Pas de Bourrée.
Arriba el salt mortal i volo fins a tu.
Creues els braços
com un ninot articulable
i marxes tranquil cap a la porta.
Massa tard, dius
mentre m’esclafo contra el terra.
Recordo com brillàvem sota els focus
camí de l’hospital,
agafo la mà del noi de l’ambulància
i abans del fosc total, li dic:
-Érem els millors fent piruetes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario